L’esquerra necessària


Llegir que Xavier Domènec ha reconegut la necessitat de fer autocrítica després del desastre de les eleccions del 21 D és, per a un militant de base, d’entrada una declaració insuficient. No ens cal flagel·lar-nos, sinó iniciar un camí que acosti el discurs de Catalunya en Comú a la realitat política catalana, alhora que doni solucions al problema socials i polític que patim.

Com a militant d’ICV he escoltat tota la vida que “drets socials i nacionals anaven plegats”. Ha estat un vell “mantra” que m’ha acompanyat en la meva formació política que mai he entès i quan ho he manifestat així se m’han donat explicacions ambigües i fora de l’actual context. Des de la meva visió, els nacionals són l’objectiu del nacionalisme (de dretes o esquerres) i els drets socials són l’objectiu de l’alliberament de classe. Ambdós poden anar plegats, o no. Per això, amb el pas del temps, l’esquerra catalana i espanyola hem perdut les coordenades de classe (no existeix un model econòmic alternatiu al capitalisme després de la caiguda del socialisme de la URSS) i hem estat absorbides dintre del paradigma nacionalista espanyol i català. Hem ajudat a preparar les causes, ara tenim els efectes: l’esquerra captiva del nacionalisme i víctima del mateix.

Hem vist els enfrontaments entre l’esquerra catalana i espanyola en el “tema català”, les incoherències i la manca d’un discurs teòric articulat, realista i comprensible a la majoria de la gent. Això ha estat per a mi com a militant d’esquerres un dels panorames més desanimadors d’aquesta campanya. Exemples….en donaré només uns quants. Sànchez Gordillo fent campanya per la CUP que ha bassat bona part de la seva campanya en anar contra Cat en Comú, Monedero justificant el 155, Domènec incapacitat per projectar un projecte il·lusionat d’un espai federal per a tothom, la barreja de idees entre federalisme i confederalisme,…. En definitiva, no m’estranya gens que una àmplia majoria de gent treballadora i classe mitja identificada amb un espai nacional espanyol hagi donat suport a ciutadans i ens hagi deixat sense el seu suport.

La nova política ha d’ajudar a superar els tics negatius de la vella, però no pot fer-ho per enviar al baül dels records tot de cop i substituir idees i formes de fer amb més defectes i errades que les antigues. Un d’aquest errors és la manca de claredat del llenguatge (no la simplificació). Si les eleccions autonòmiques anaven de “Independència si o no”, Catalunya en Comú hauria d’haver expressat que nosaltres no estem a favor de la independència de Catalunya com a millor solució als problemes de les classes populars catalanes i espanyoles. Per què no ho hem fet? Suposo per la barreja de sensibilitats internes a Catalunya en Comú: Ara bé, al final una àmplia massa dels i les que diem volem representar ens han donat l’esquena per la nostra manca de claredat. El nostre missatge social ha estat absorbit per una campanya diabòlica en la que es votava l’altre tema mentre es dissimulava parlant un llenguatge aparentment social. Es parlava del “tema nacional” i s’amagava amb debats i discursos “socials” . I nosaltres vam caure de quatre grapes: Mentre es deia drets socials, a causa del llenguatge intoxicat pel discurs nacionalista que ha arribat a molta de la gent de les classes populars durant molts anys, molta d’aquesta gent entenia “drets nacionals (espanyols o catalans)”. I així ens ha anat!!

No passa res. L’esquerra no hem de tenir por a no ser gens influents en els parlaments. De fet, hauríem d’entendre les institucions com un instrument més per transformar la realitat, però no pas l’únic. Ens queda ara per construir una forta organització d’esquerres on paraules com IGUALTAT, DRETS SOCIALS, LLIBERTATS DE CLASSE, EMANCIPACIÓ o FRATERNITAT siguin els eixos de la reconstrucció d’una alternativa social i política. En queda continuar les velles eines del treball amb la gent al carrer i la creació de noves estructures populars per davant de les estructures d’estat. No es que m’hagi tornat anarquista ( i sento enorme simpatia per moltes de les idees d’aquest moviment obrer de classe). El que penso és que l’esquerra ha d’abandonar el discurs dels nacionalismes i repensar la idea de col·laboració des de un nou espai federal il·lusionant. I dic espai; ni tanmateix estat. Per a mi, recuperar les institucions és fer-les útils per a les classes populars. Això no ho farem si abans no seguim construint i treballant aquestes noves estructures amb la gent, des de la base. Fa temps que ho venim fent, però potser hem posat masses energies a la “trampa nacionalista espanyola i catalana”. Ara és l’hora de repensar on posem les nostres energies al 100% …i jo proposo en la reconstrucció d’estructures de les classes populars (associacions de veïns, ampes, cooperatives, associacions, ….). En aquesta tasca hi tindrà espai tothom que vulgui més enllà de la seva pertinença a un partit polític, associació o no. En resum, marxem del debat nacionalista amb llenguatge i regles fets pels nacionalismes. Reiniciem i propulsem amb tota la potència que tinguem el debat social. Es l’única manera de sortir-nos d’un bucle diabòlic que només ens fa mal i empetiteix davant els que diem que volem representar.

Jose Pérez és regidor de Badia en Comú a l’ajuntament de Badia del Vallès